Curses (85) Llibres (64) Viatges (270)

diumenge, 15 de setembre de 2013

14/09/2013 - 34ª Matagalls-Montserrat (85 Km) -


Dotze anys després de descobrir aquesta travessa, avui per fi l'he pogut realitzar. Aquesta història comença molts anys enrera, quan amb 18 anyets vaig saber que es podien caminar tants quilòmetres jeje. El problema és que durant molts anys, la data de la travessa coincidia amb el primer partit de bàsquet de la temporada i mai vaig poder ni plantejar-me fer-la.



Uns quants anys després, concretament l'any passat, vaig tenir l'oportunitat d'inscriure'm però la inoportuna lesió de genoll fent el Trail de Els Bastions ho va impedir. Aquest any, però, després d'aconseguir plaça en un segon sorteig, era el gran objectiu de l'any: demostrar-me que fent les coses bé, podia acabar-la sense patir en excés!!



Compaginant els entrenaments per a curses més ràpides del mes d'agost, vaig voler realitzar el recorregut complet dividint-lo en 3 etapes. Així, entre finals d'agost i principis de setembre vaig enganyar a la parella i als pares per a poder fer la travessa en tres trams (32Km/30Km/21Km) i veure el recorregut de dia. Havia escoltat que hi havia gent que es perdia durant la nit el dia de cursa i volia veure el recorregut in-situ abans de l'aventura. A hores d'ara puc dir que no hi ha grans pèrdues i que en el meu cas, no vaig anar mai sol més de 500 metres durant la cursa jeje.



Amb els deures fets, i amb algunes anotacions als mapes i perfil del recorregut (sobretot el tema de gossos de masies, que el dia de la cursa estaven ben lligats jeje), l'Astrid em va acostar a Collformic ahir al migdia. Per evitar embussos, vam anar-hi prou dora i no vam trobar cap problema. Em va deixar allà per dinar i fer temps fins l'hora de la meva sortida (17:38). Des de fa uns anys, els organitzadors han optat per limitar el número de participants (3000) i fer-los sortir en grups de 30 cada minut. Així s'eviten alguns embuts a l'inici i tot transcorre amb més normalitat. Se suposa que els que volen fer un bon temps demanen sortir davant (més hores de llum i menys embussos), però com que el meu repte era acabar, vaig deixar que el destí del sorteig determinés l'hora de sortida. Haig de dir que té coses bones sortir quasi al final, ja que per una banda vas avançant força gent durant el recorregut i això anima, i d'altra banda que amb la meva previsió de temps, arribava a Montserrat dora al matí per no patir calor ni problemes pels meus pares per venir :P



Em va tocar esperar força a Collformic perquè a les 15h ja estava ben dinat. Vaig buscar una pedra a l'ombra i vaig estar assegut molta estona veient a tots els grups de gent comentant les impressions, nervis, etc. És la pega d'anar solet jeje. Després, poc a poc, cadascú va anar acostant-se a la sortida segons la seva hora i vaig decidir canviar de lloc perquè tenia fred. Vaig trobar un racó lliure en un tram d'herba i vaig estirar-me per intentar dormir uns minutets sota el sol, la nit seria llarga. Finalment, a les 17:30 vaig enfilar cap a la sortida i vaig esperar la meva hora per sortir. Com que erem dels últims grups, ja no hi havia un control massa estricte del grupet de sortida i no em van demanar explícitament la targeta dorsal. Un cop sortits, ens donaven la tassa reciclable de la cursa per tots els avituallaments i passàvem per la catifa de control de xip.

El primer tram tenia una petita pujada que molta gent s'atreveix a fer-la corrents. Jo només em vaig imposar una norma, córrer exclusivamnet a les baixades evidents, conservant el màxim d'energies i forces a la resta de terreny. Així que vaig sortir caminant ràpid fins assolir el Pla de la Calma amb una boira força densa que ens va limitar l'espectacle visual de la zona. Anava avançant gent en tots els terrenys, suposo que més conservadors que jo. Abans del primer control al Trencall del Bellit (C1- Km 8) ja començava la baixada cap a Aiguafreda, així que tocava córrer durant uns quants quilòmetres. Aquí si que vaig avançar força gent i vaig trobar-me per primer cop a l'Esteban, un amic del meu tiet amb el que hem compartit altres curses. Havia sortit abans amb uns altres 3 companys. Sense cansar-me en excés, em vaig trobar a l'entrada d'Aiguafreda amb uns minutets d'avantatge respecte el meu temps previst. Per això vaig decidir aguantar sense beure ni menjar fins el primer avituallament a la sortida del poble (A1-Km 17). Allà m'ho vaig prendre amb calma per recuperar energia i de cop em vaig trobar amb l'Oriol, que estava fent la travessa amb la seva parella. Ens vam saludar i després de parlar una estona, em va portar fins a la Teresa, una ex-companya de l'escola amb la que hem anat coincidint des de sempre, i una altra amiga! També fèien la cursa :)



Vaig esperar-los per sortir plegats i vam anar xerrant mentre afrontàvem les dures rampes de la primera gran pujada fins al control del Pla de la Garga (C2-Km 20). A meitat de pujada, van veure que el meu ritme era més alt i em van dir que tirés endavant. Al final els vaig fer cas, ja que volia seguir el meu plànning de ruta per no fer anar malament els meus avitualladors nocturns. Ens vam acomiadar amb ànims per tothom i vaig assolir el cim encara amb llum per passar per la masia dels gossos (lligats) a temps :P Al deixar-la enrera vaig fer una petita aturada per treure el frontal, eina indispensable pel que quedava de ruta!

Vam acabar de coronar l'ascens per corriol abans d'empalmar amb una pista ampla que ens duria al primer creuament de carretera. Allà no hi havia avituallament oficial, però hi havia força cotxes i furgonetes esperant als seus herois. Jo vaig passar de llarg seguint un Corredor.cat amb el que portàvem un bon ritme. Tocava la segona part d'ascensió per la zona de Can Joanot. Aquí ens vam endur una bona sorpresa, perquè un cop coronada tota l'ascensió per corriol, el descens es va taponar totalment. Hi havia 2 o 3 arbres caiguts que fèien passar a poc a poc a la gent i es va produïr un embús important. Em vaig dedicar a menjar una mica i beure aigua mentre esperàvem (la gent es va posar força impacient jeje). També vam poder disfrutar de les vistes de milers de frontals formant una fila d'un a baix a la pista que duia a la carretera que acabàvem de passar, era espectacular. Quan finalment vam tornar a trepitjar pista ampla, vaig tornar a apretar, caminant ràpid amunt i corrent tota la baixada fins al punt de control tres (C3-Km 29), a la Casa de la Rovireta. Fins aquí, tots els controls eren de xip, així que no hi havia cues de cap tipus. La pista seguia baixant ràpidament cap a la carretera de St. Quirze Safaja, on vam arribar sense problemes. D'allà només ens mancava una pujada per corriol de bosc i un camí darrera una urbanització per arribar a Coll de Poses, final de la meva primera etapa i on hi havia el segon gran avituallament (A2-Km 33). 



Vaig reomplir l'aigua i menjar força. No volia tenir cap mena de problema amb la panxa i s'havia de recuperar l'energia gastada. De moment, les cames les tenia molt bé i només pensava en arribar a St. Llorenç Savall per gaudir del meu avituallament personalitzat. Vaig aturar-me poc perquè sabia que en 13 Km pararia bé. Aprofitant el tram d'asfalt abans de la pujada, vaig trucar a la Júlia i l'Olga per avisar-les de que anava una mica avançat respecte l'horari. Després vaig començar l'ascens fins a Matafaluga, que el recordava més curt jeje. Al arribar al control (C4-Km 38) ens van informar que a partir d'allà tots es fèien amb lector d'etiquetes a la nostra targeta dorsal. Quedava un petit ascens i de seguida vam formar una fila d'un un altre cop. No anàvem aturats, però encara hi havia massa gent. Això sí, un cop a la pista forestal, el descens el vaig fer tot corrent i pensant en el caldo de brou que m'esperava a baix. Reconec que se'm va fer una mica més llarga del normal la baixada, perquè no es pot córrer igual amb la llum de dia que amb el frontal (almenys jo, que haig de vigilar amb els turmells jeje). De totes formes, vaig entrar al tercer avituallament de St. Llorenç (A3-Km 46) uns 10 minuts abans del previst.

Vaig recarregar l'aigua i vaig agafar algo de fruita i un entrepà abans de reunir-me amb la Júlia i l'Olga. Elles portaven el que els havia donat uns dies abans: un tupper amb pasta, brou i sindria (entre d'altres coses). Vaig menjar una mica de tot, per recuperar energies i sense pressa. La intenció era acabar i en aquest tipus d'esforços s'ha de menjar molt bé. Un cop ben recuperat, vaig sortir de l'avituallament 25 minuts després per acostar-nos al nostre territori: El Parc Natural de St. Llorenç del Munt i l'Obac :) Al deixar el poble es combinaven corriols amb pistes forestals amples i ja hi havia gent patint. Suposo que també hi va haver alguns abandonaments a l'avituallament. Si arribes tocat aquí, és fàcil plegar perquè encara falten 3 grans pujades fins a meta.



Com que ja passàvem de mitja nit passaré a usar un altre temps verbal. El tram cap al següent punt de control l'he fet prou ràpid, aprofitant les baixades per seguir corrent. He tornat a atrapar a l'Esteban i companys, que s'han aturat algo menys a St. Llorenç. Els he deixat enrera en una pujada però ens hem anat trobat més endavant. En tot aquest tram, m'anaven adelantant un grupet de nois a les pujades (corrien) i jo els avançava baixant (jo era el que corria jeje). Així hem passat per la segona masia on tenia apuntat el perill de gos, i tampoc hi ha hagut problema ja que estava tota la familia animant als corredors :) Per aquesta zona teníem dues petites pujades amb les seves respectives baixades (forma de dents de serra al perfil), que al ser curtes no s'han fet pesades. D'aquesta manera hem arribat al punt de control de la Pista del Dalmau (C5-Km 52). De seguida hem baixat fins la riera de Les Arenes, per on hem circulat una estona. Aquí m'ha tornat a atrapar l'Esteban i els he intentat seguir pel corriol cap al Sabater Vell. S'ha format un petit tap amb un grupet nombrós de davant, però al trobar de nou una mica de pista, els hem passat fàcilment.

Arribàvem al terreny conegut, la tercera pujada important de la cursa camí de Matadepera. He menjat una mica de xuxeries, que em venien de gust, i hem començat a pujar. Poc a poc he anat superant a gent amb un ritme constant, ja que hi havia unes rampes força dures. Al arribar a la zona del Coll de la Grua, em sabia el recorregut de memòria i he indicat a alguns corredors per on s'havia d'anar. Finalment hem arribat a la petita baixada que precedia el següent control, al Torrent de les Saleres (C6-Km 60). Hem fitxat i tocava la última pujada intensa abans de l'avituallament de Matadepera. La petita pista pedregosa que vam baixar durant la Cursa del Mont-Rodon d'aquest any, però en sentit contrari. Aquí m'he trobat gent força tocada, que he deixat enrera tan bon punt hem coronat. Quedava menys d'un quilòmetre per arribar a l'urbanització i fèia baixada, així que he tornat a córrer. Al final cap a les 3:40 he arribat a l'avituallament del Camí Moliner (A4-Km 61,5), també conegut com l'avituallament dels Donuts jeje. Me n'he menjat mig per no faltar a la tradició :P He arribat una mica abans que les meves supporters així que les he trucat i he esperat pacientment menjant i recuperant. De seguida han aparegut i he pogut continuar devorant síndria i altres coses que em veníen de gust :P He aprofitat per beure mitja coca-cola perquè la son començava a notar-se! He agafat una mica de fred, i després de fer tota la travessa només amb els manguitos, m'he posat la jaqueta pensant que la necessitaria més estona.



Uns minuts abans de les 4h ens hem acomiadat i s'han posat en contacte amb els pares per aproximar l'hora d'arribada a Montserrat. Aquí ja tenia clar que anava molt bé de forces i si no hi havia problemes greus, arribaria a meta. De totes formes, la baixada per l'urbanització asfaltada i amb inclinacions bèsties ha estat fatal pels meus genolls. Hi ha hagut un moment que he hagut de deixar de trotar perquè m'estava començant a venir una molèstia semblant a la que em va lesionar l'any passat. No he volgut riscos! Ha estat una decisió acertada, ja que de seguida he arribat a la deixalleria i tocava tornar a pujar. Era la quarta i penúltima pujada llarga de la travessa, per un camí molt conegut en direcció a la Casa de l'Obac. El més dur ha estat el primer tram per l'urbanització de Les Pedritxes, ja que els carrers fan molta pujada. Ha estat una alegria arribar al camí de terra, ja que suavitzava una mica. Allà he tornat a atrapar a l'Esteban i companyia, que de nou, s'havien aturat menys que jo al darrer avituallament jeje. Hem parlat una mica i hem arribat junts al següent control del Coll del Queixal (C7-Km 67). La jaqueta ja em sobrava, així que m'he aturat a guardar-la bé i ells han seguit, però com que tot el que venia era baixada, els he tornat a sobre-passar camí de la Casa de l'Obac.

Allà em vaig perdre quan vaig fer el reconeixement del camí, així que he anat amb calma i he vist per on calia anar. Tenia poques referències davant però he trobat el camí correcte per sortir a la carretera de Rellinars. Després de fer uns quants metres, calia agafar un corriol a mà esquerra per baixar fins el següent control a Les Vendranes (C8-Km 72). La baixada per corriol s'ha convertit en un altre tap que no em podia creure tan avançada la travessa jeje. He notat com poc a poc perdia força i m'he obligat a menjar cacahuets mentre fèia cua. Sabia que em donarien set, però l'avituallament no estava lluny jeje. M'ha anat de conya :) Hem arribat en grup pràcticament al darrer avituallament a l'entrar a Vacarisses (A5-Km 74). Com que era l'últim punt de menjar, també m'ho he prés amb calma i he aprofitat per menjar algo sòlid i recarregar l'aigua. Just quan anava a marxar, han entrat l'Esteban i companyia. Hem parlat una mica i els he deixat, ja només mancaven 10-11 Km fins a meta i tenia ganes d'arribar!



Aquest darrer tram passava per diverses urbanitzacions de Vacarisses, amb el qual eren trams asfaltats i es podia córrer bé quan fèia baixada. He anat atrapant gent que anava totalment caminant i de seguida hem atravessat l'autopista i la carretera per diversos passos subterranis. La gent arriba força tocada a aquest tram, i a més, el fet de ser asfalt tampoc ajuda. Jo m'he trobat molt bé i ràpidament he arribat a la petita pujada de la Carena de l'Hostal de la Creu, acompanyat de molta gent. Al coronar, he fet un petit sprint per passar el penúltim control (C9-Km 79) i enfilar la baixada divertida fins a Monistrol de Montserrat! M'he trobat amb molta força i he anat aprofitant els salts per les pedres per arribar prou ràpid al punt més baix de tota la travessa!

S'olorava l'arribada però mancava la darrera i possiblement més dura pujada de totes: l'ascens fins al Monestir de Montserrat. He atravessat el poble de Monistrol a bon ritme i he decidit aturar-me a la plaça on comencen les primeres escales. Alguns corredors han decidit fer-ho tot seguit, però jo sabia que calia tenir forces per arribar bé a dalt. He begut un suc de taronja, he menjat una mica i he fet una darrera xarrupada a la beguda isotònica que he dut a sobre des de l'inici de la travessa jeje. Llavors he iniciat l'ascens i m'ha costat una mica agafar bon ritme. Les primeres pujades intenses les he fet bé però al cor li costava portar el ritme, així he arribat al darrer control (C10-Km 82). A partir d'aquí, l'esmorzar ha fet efecte i han tornat les energies al 100%. He començat a apretar el ritme, tot avançant gent molt tocada. He aconseguit fer l'ascens a un ritme molt bo, tot i que les cames ja notaven que fèia hores que treballaven. Les darreres corbes que duien a la petita baixada abans d'empalmar amb les escales del camí de les aigües, m'han costat una mica. Això sí, amb la baixada he tornat a recuperar-me i he arribat a les escales en plena forma per pujar fins al Cremallera! Allà hi havia molta gent animant sobre el pont i he vist als pares fent fotos i gravant. Els he saludat i encara he pujat les primeres escales al trot! Estava molt content, ens hem saludat perquè fèia una setmana que estaven de vacances fora i he acabat la travessa amb el darrer tram d'escales fins la plaça del monestir. 



He entrat feliç a l'estora final, aconseguint baixar de les 15h, que era la segona motivació, a part de finalitzar. La veritat és que m'he aturat força als avituallaments i he enganxat algun que altre tap, però suposo que el temps com a molt l'haguès pogut acostar una mica més a les 14h com a màxim. Ha estat una experiència genial que m'ha permés constatar que amb il·lusió i cap, els reptes es poden aconseguir, per molt durs que semblin. Ara ja m'he demostrat que puc amb distàncies més llargues :) Toca descansar uns dies i gaudir de la fita abans de continuar amb nous reptes!!

Vull agraïr la col·laboració inestimable de l'Astrid, la Júlia, l'Olga i els meus pares, ja que sense ells, segur que no haguès pogut fer la travessa :)

Salut a tothom!

Distància oficial: 85000 m. (2725 mD+/3148 mD-)
Distància real: 83750 m. (2790 mD+/3160 mD-)
Temps real: 14h44'36'' (10:33 min/km)
Posició: 408 de 3000 participants (408 de 2534 finishers)

L'Avi Salmó escoltant "Banda de Rock" de Manel

Enllaç directe a la resta de fotografies d'aquesta cursa:https://picasaweb.google.com/oktopusgarden1/34MatagallsMontserrat92013  

dijous, 5 de setembre de 2013

05/09/2013 - Victus (Albert Sánchez Piñol) -

 
Títol original: Victus
Editorial: La Campana
Any: 2012
Nº de Pàgines: 608


Quan em van recomanar aquest llibre, no m'esperava un viatge d'aquest tipus. M'havia fet a la idea de que era una novel·la històrica amb personatges inventats. Res més lluny de la realitat, amb un format de memòries iròniques i divertides, l'autor ens condueix a través de l'art de la guerra fins arribar a la gran batalla que va acabar amb la Catalunya independent, l'any 1714.

Martín, el nostre protagonista, viu a França per estudiar i fer-se un home de profit. Només començar el llibre, el nostre amic acaba entrant sota la tutel·la d'un dels grans mestres de la guerra del segle XVIII: el marquès de Vauban. Allà, aprèn gran part del que es pot dominar sobre l'art de les batalles, estudiar l'entorn i aprofitar les avantatges respecte els rivals. Quan es veu obligat a abandonar la casa, amb la mort de Vauban, es troba força perdut i no sap què en serà de la seva vida. Finalment ens va relatant una gran part de la història a mesura que ell es va enrolant en tota una sèrie de batalles i disputes europees amb el punt culminant a la defensa de Barcelona a l'any 1714.

El relat és molt amè i amb tocs divertits, alhora que ens descriu gran part dels detalls històrics de la succesió Espanyola des de varies perspectives. Sense decantar-se per un bàndol o l'altre, l'autor va explicant com es van viure els aconteixements des de cada banda fins acabar amb l'impressionant asedi a la ciutat de Barcelona, que va resistir molt més temps de l'esperat, fins que finalment va caure i amb ella, la independència de Catalunya en relació al regne Espanyol! Una bona manera de repassar història d'una forma activa i entretinguda :)

L'Avi Salmó escoltant "Oh Jennifer" dels Catarres

Arxiu del diari