Curses (85) Llibres (64) Viatges (270)

diumenge, 25 de setembre del 2016

25/09/2016 – 25éme Triathlon de Cap d’Ail (S) -



Tot just una setmana després de la darrera competició, tocava la segona prova local a Cap d’Ail. Sí, les concentren totes al mes de setembre jaja. Amb una mica més de descans al cos, avui m’he llevat bé i amb menys pors per competir. Per evitar problemes de transport, he decidit anar en tren amb la bici i de l’estació de Mònaco acostar-me fins a Cap d’Ail, no hi havia esforç i m’estalviava desmuntar la bici per posar-la al cotxe!



He arribat prou d’hora i amb temps de muntar tota la paradeta a la zona de transició. Com que vam poder recollir el dorsal el divendres tarda, no hi havia problemes de cues. Cal destacar que la cerimònia de presentació de divendres va ser molt completa, amb xerrada, pica-pica i xampany jeje. Un cop ens hem trobat amb el Roberto i la Rachel, ens tocava deixar les coses a la zona de transició i esperar que la Rachel pogués participar, ja que estava a la llista d’espera per si hi havia baixes. Hem tingut sort, ha entrat la penúltima jaja. 



Sense massa temps per passejar ni escalfar, ens han fet anar amunt i avall de la platja a la zona de transició per fer-nos xerrades tècniques, i de seguida ens han posat al calaix de sortida. De nou, he deixat als dos bons nedadors a davant i jo a la meitat del grup. Avui però, m’he posat a un lateral per intentar nedar sense tanta gent barallant-se jaja. Crec que ha funcionat més o menys bé. Personalment penso que m’he trobat més còmode nedant amb bons trams d’espai tot i que tard o d’hora acabes xocant amb gent. Hi havia avís d’alguna medusa però per sort, ni n’he vist, ni n’he notat al cos (avui almenys anàvem amb neoprè jeje). 



Cal dir que he intentat fer el mateix de sempre, primera volta més suau que la segona, però avui m’he trobat fluixet al final de la segona. De totes formes, el meu temps ha estat força bo, al voltant de 14’30”. He sortit amb calma amb la bici, perquè sabia que patiria a la primera pujada sortint de Mònaco. L’hem fet vàries vegades entrenant i em costa sempre jaja. Just aquí m’ha passat un corredor que la setmana passada va compartir gairebé tot el circuit amb mi, així que he intentat no perdre’l de vista.



El problema ha estat l’ascens sostingut abandonant Cap d’Ail, durant el qual em trobava molt bé però ens hem trobat un autobús gegant barrant el pas, ja que ocupen tota l’amplada de la petita carretera L He hagut de posar el peu a terra i tot, però no he volgut arriscar-me a passar ocupant l’altre carril com alguns altres corredors (uns segons no valen la pena a canvi d’un possible accident!!). Un cop hem pogut passar el bus, he posat la directa sabent tot el que venia. Avui era dia de posar-se en posició aerodinàmica amb les extensions de manillar i a fer treballar les cames. 



He fet una molt bona baixada fins a Beaulieu i no he vist ni al Roberto ni la Rachel venir de cara. Ens hem degut creuar en algun punt sense massa visibilitat. Tota la tornada ha estat dura però amb unes vistes genials del mar. He apretat tot el que he pogut i no ha estat fins l’ascens final que m’han passat alguns corredors (incloent el nostre amic desconegut jeje). A l’entrada de Mònaco, els he deixat fer per no tenir accidents baixant a canvi de perdre uns segons, i de pas he respirat una mica abans de començar la cursa a peu. 



Avui he pogut constatar dues coses, la primera és que segons on estiguis de la zona de transició pots anar més ràpid que mai (ha estat el meu cas avui), i la segona, que si no vaig marejat, no em cal cap gel jajaja. Millors sensacions al començar a córrer avui que la setmana passada! Només sortir, he vist que anava darrera el meu “amic”, però he vist que avui ell no anava tan bé. L’he pogut passar abans del primer ascens per les temudes escales. Sí amics, la triatló d’avui tenia un circuit a peu molt dur amb dues passades per unes escales llargues seguides d’una rampa brutal abans de començar la part suau i en baixada. 



Per sort, també l’havíem pogut entrenar vàries vegades i estava preparat. La primera pujada l’he feta ràpid però sense ofegar-me, per tenir forces per la resta del circuit. He anat passant molta gent durant la cursa a peu, sentint-me molt fort i sense patir més del compte. He pogut passar al Roberto al final de la primera volta i anava tocadet. A la segona pujada d’escales, m’ha costat una mica més però he aguantat el ritme mentre la majoria anava caminant jeje. Un cop a dalt, he apretat a mort els darrers 2 Km per anar recollint corredors fins pràcticament la línia d’arribada. De nou he aconseguit entrar en podi “femení” entre la segona i la tercera noia, acabant amb molt millors sensacions que la setmana passada.



Al final avui m’he quedat a poc més d’un minut de la Rachel, així que estic ben orgullós del meu esforç i sembla que poc a poc el cos va responent jeje. Ara toca esperar a veure com anirà la de Niça, que dobla les distàncies J Les anècdotes del dia han estat que la Rachel ha batut al Roberto a la natació; que el Roberto i jo hem CALCAT el temps de la bici (17 centèssimes de diferència jajaja); i que he fet el 9é millor temps TOTAL de la part de córrer, increïble :)



Un cop a meta, hem menjat, ens hem refrescat i de nou hem esperat la recollida de premis per la Rachel, que ha tornat a guanyar jeje. De nou li han fet entrevista en francès, però s’han adonat que era estrangera i han fet l’esforç de parlar en anglès una estona jeje. Entremig, hem pogut veure els fills del Roberto competir en una mini versió d’Aquathlon (Nedar i Córrer) molt ben organitzat i totalment gratuït pels nens. Una molt bona iniciativa!! Un cop tot finalitzat, he tornat a Menton amb la bici tot xino-xano per deixar anar cames :)

En general ha estat una bona cursa i ara ja entrem a la darrera setmana de preparació per Niça!!

Distància real: 750 m./ 18700 m. (207 mD+)/ 5000 m. (84 mD+)
Temps oficial: 1h11’08”
Temps seccions: 14’37” (1’57/100 m.)/ T1: 1’12”/ 34’09” (32,2 Km/h)/ T2: 30”/ 20’40” (4:08 min/Km)
Posició: 40 de 250 participants (233 finishers) (20 de 68 a la meva categoria)

L'Avi Salmó escoltant “Amiga de ningú” de les Oques Grasses

diumenge, 18 de setembre del 2016

18/09/2016 – 8éme Triathlon de Roquebrune Cap Martin (S) -



Després de descobrir que sóc diabètic insulino-dependent, amb molt poc temps d’adaptació, no he volgut deixar de participar a l’emblemàtica triatló de casa. Això ha comportat una càrrega d’entrenaments molt alta, nivells de sucre baixos, entendre el meu “nou” cos, i sobretot perdre la por a caure desmaiat per manca de sucre al cos.  Per sort, amb la companyia dels amics de la feina, no he perdut la motivació per seguir entrenant i assolir la fita.



Per mi avui era una data molt important, ha estat la primera cursa amb la nova situació i simplement ha estat com començar de zero. Si bé recentment, després de moltes participacions a curses, em sentia molt tranquil abans de competir perquè sabia què esperar, avui ha estat totalment diferent. No sabia què esmorzar, quan fer-ho, quines quantitats prendre, com reaccionaria el cos després de la primera hora d’exercici, i una llarga llista de dubtes que tenia en ment. Si a tot això hi sumem l’aparició fa menys de dues setmanes de la nostra estimada Alexia, tenia un bon còctel davant les mans jejeje.









He dormit poc més de 4h avui, però amb tota la motivació possible he sortit de casa amb tot el material necessari per reunir-me amb el Paul davant el Casino de Menton i anar junts fins la zona de sortida. Després d’esperar-lo uns 10 minuts, he decidit enviar-li un sms i resulta que s’havia adormit jajaj. Hem quedat que ja ens veuríem a la zona de sortida així que he enfilat cap a la Platja de Solenzara per trobar-me amb el Roberto i la Rachel.









Aquest any no volia anar corrents així que he recollit el dorsal i he deixat la bicicleta dins del parc de transició abans de reunir-me amb ells. M’he trobat al Cyrille, el cuiner de l’Hospital de Monaco que també és diabètic i que va venir a xerrar amb mi un parell de cops durant la meva hospitalització!! Ens hem saludat i desitjat sort mútuament. Després, ja hem fet tots els preparatius i des de l’organització ens han fet saber que degut a l’alta temperatura de l’aigua (>24ºC) no es podia usar el neoprè jaja. Mala sort per mi, com a mal nedador se suposa que m’ajuda més. Total, que un cop llestos hem anat a escalfar a l’aigua una mica abans de col·locar-nos a la zona de sortida. Ells dos a davant i jo a la meitat del grup, per no molestar els bons nedadors.






La meva pitjor part és la natació, així que sempre intento sobreviure sense desgastar massa. Avui estava nerviós per veure com reaccionaria el cos i he posat dos gels al mallot per si de cas. Un cop estava tot a punt, ens han apinyat a tots per donar la sortida i ha començat l’aventura. Descriure una sortida de triatló de curta distància des dins es pot fer en una paraula: caos! Tothom vol avançar per on no hi ha lloc, hi ha cops, aigua que t’entra a la boca quan respires i en realitat no es pot nedar jaja. Per sort, no dura molt i al cap d’una estona pots anar-te movent però sempre tocant gent. M’ho he près amb calma i he intentat anar per fora per no embussar-me massa al primer gir de la boia (l’any passat es va fer un gran tap). Realment he pogut més o menys nedar fins tornar a la platja per fer la sortida a l’australiana i tornar a entrar a l’aigua. La segona volta sempre va millor, hi ha més espai i pots trobar el teu ritme. El retorn a la zona de transició crec que l’he fet molt bé seguint una línia més recta que la majoria de gent, que s’encaparra en seguir els de davant sense mirar on van jaja. Estic content perquè he millorat més de 30” el meu temps de l’any passat en aquest segment.






Un cop a terra ferma, venien les meves millors parts. He saltat a la bici amb ganes de fer-ho bé i poc a poc he anat atrapant gent (evidentment me n’han passat també uns quants jeje). El fet de conèixer cada centímetre del recorregut ajuda molt, i tots els entrenaments durs amb la Rachel i el Roberto també jaja. Tota la pujada he anat regulant i quan hem tombat l’últim gir cap al Vista Palace, la Rachel ja venia de baixada. És una màquina jeje i de fet estava competint per la primera plaça. Una mica més amunt, he vist passar el Roberto. Aquest any anava més endavant que l’anterior, així que tindria més feina per atrapar-lo corrent.














Al coronar el Vista Palace, he vist el Santi fent fotos i l’he saludat. Ja només quedava tota la baixada, amb alguna zona plana on apretar, i alhora reservar energies per fer una bona cursa. Començava a fer calor i el cos anava ja cansadet però he baixat ràpid i no m’ha passat gairebé ningú (bona senyal). La nova bici ha ajudat a fer una bona secció però he comès un error: prendre un gel a la zona plana. Per por a patir una hipoglucèmia, l’he près tot i anar bé, i m’ha destrossat la panxa.








L’arribada a la zona de transició ha anat bé, fent un canvi molt ràpid a les sabates de córrer. Ara sí que començava la meva secció, i he sortit com un llamp amb un home molt alt que anava a un ritme fort. El gel ha començat a fer-me molt mal de panxa i m’ha costat moltíssim seguir el ritme. Possiblement he sortit massa fort i m’hagués calgut un primer tram progressiu. Sempre s’aprèn! De totes formes, he anat seguint fins l’inici de l’ascens. La dura pujada de Cap Martin normalment em serveix per passar gent, però avui no tenia forces. La panxa em matava i el cos anava  ja a tope, millor deixar-se anar i agafar un ritme correcte.




Just a la meitat de l’ascens he passat el Roberto, quasi 1 Km més tard que l’any passat, bona senyal de que feia una bona cursa ell jejej. Quan arribava a la zona semi-plana de Cap Martin, la Rachel ja venia de baixada i portava avantatge a la segona dona. L’he animat donant-li alguna referència i ja he vist que si no passava res, guanyaria i que de cap manera la podria atrapar jo jejeje.



Finalment he arribat al punt de retorn i aquest any han instaurat la famosa goma elàstica del cabell en comptes d’una catifa pel xip. Si no tenies la goma a la meta, quedaves desqualificat jeje. He agafat una aigua i m’he llençat a acabar els últims 2,5 Km el millor possible. L’any passat vaig passar molta gent en aquesta secció, però avui ha costat més. Anava més cansat i més amunt a la classificació, així que tot era més complicat jaja. He posat la directa, i finalment he acabat a l’arribada millorant en més de 2’ la marca de l’any passat. Estava super content, i la Rachel ja m’esperava com a flamant guanyadora femenina!!! M’ha tret quasi 3 minuts en total jajaj, quina fera :)






Al cap de poquet també ha arribat el Roberto, millorant també força la seva marca en quasi 3’. Tots hem fet una cursa molt bona i s’ha notat els entrenaments de tot l’estiu! Al acabar m’he pogut mirar els nivells de sucre, i estaven força alts així que he decidit aguantar-me per menjar jeje. Hem xerrat tots sobre la cursa i se’ns ha unit el Paul, que ha arribat una mica després. Mentre fèiem cua pel massatge, ha aparegut en Takahiko, un noi japonès que ha vingut d’any sabàtic a la feina i ens ha fet una foto de grup...força dolenta per cert jajaja. Finalment no he esperat al massatge ja que anaven molt lents i he anat a pels entrepans de la barbacoa. Necessitava menjar alguna cosa mentre esperàvem el podi de la Rachel. La part més divertida ha estat l’entrevista en francès que li han fet entre boxes i que la pobre no sabia què respondre...i li seguien parlant en francès tot i que estava clar que ella no l’entenia bé jajaja.



Una estona més tard, s’ha fet la cerimònia de premis i hem pogut animar a la Rachel quan recollia el seu premi com a gran guanyadora de la prova. El Santi se’ns ha unit també i hem estat tots plegats una estona abans de tornar cap a Menton per trobar-nos amb la familia :)


Una gran jornada, per tornar a gaudir de l’esport i esperant aprendre com reacciona el cos amb la diabetis!!

Sense por :)

Distància real: 750 m./ 19800 m. (346 mD+)/ 5500 m. (48 mD+)
Temps oficial: 1h16’34”
Temps seccions: 14’55” (1’59/100 m.)/ T1: 51”/ 38’45” (30,7 Km/h)/ T2: 34”/ 21’29” (3:54 min/Km)
Posició: 43 de 300 participants (284 finishers) (24 de 112 a la meva categoria)

L'Avi Salmó escoltant “Si et quedes amb mi” de la Blaumut
 

dimarts, 6 de setembre del 2016

06/09/2016 - Alexia -



Si el 2016 em va donar la ingrata sorpresa d’una diabetis insulino-dependent, també ens ha portat a iniciar un gran viatge juntament amb l’Astrid: el naixement de la nostra primera filla, l’Alexia i això ho compensa tot!!

Amb una puntualitat exquisida, aquesta matinada, ha nascut l’Alexia a l’Hospital de Monaco. L’entrada va ser ahir al vespre, i de seguida vam passar a la sala de part on l’Astrid va poder “descansar” fins que va arribar l’hora de l’expulsió :) Ens han atès molt bé durant tot el part, i a les 5:38 de la matinada hem pogut dir hola a l’Alexia. Tot ha anat bastant fluid i a partir d’ara només ens queda començar aquest gran viatge que ens durà a una nova dimensió de ben segur.



Benvinguda al món i que la força ens acompanyi a tots :)


Arxiu del diari

Sobre el viatger