Curses (85) Llibres (64) Viatges (270)

diumenge, 21 de maig de 2017

21/05/2017 – 17éme Triathlon Pietra Ligure (M)



Dura, una cursa molt dura. L’haig de definir així perquè avui he patit moltíssim. Oficialment seria la primera triatló en distància M que feia, tot i que vaig participar a Cannes (versió curta) l’any passat amb una natació i cursa a peu més curtes, i una bici més llarga. A més, per fer-ho més entretingut, hem decidit participar a Pietra perquè és una de les més dures a nivell de bici, i el circuit és preciós. L’any passat ens vam inscriure i per no estar federats no vam poder-la fer, així que aquest any tenia clar que volia provar-la.



A darrera hora el Roberto s’hi va apuntar i ha estat una bona aventura poder-hi anar-hi amb algú, molt més interessant que tot sol jaja. Els italians estan sonats, i organitzen les seves triatlons per començar a les 12h del migdia jajaja, el qual va de conya per la secció de l’aigua, però després mors amb la bici i sobretot a la cursa a peu (sobretot a finals de maig). Però bé, la banda positiva pels que teníem 1h de cotxe és que no hem hagut de fer la gran matinada. Cap a les 7:30 he sortit en bici fins al punt de trobada amb el Roberto, a mig camí de casa seva. He fet un escalfament matinal de 20’ amb pujada inclosa jeje. D’allà, hem agafat l’autopista i a les 9h aparcàvem al costat de la zona de sortida. Hem recollit el dorsal i la samarreta sense fer cap cua i quina ha estat la meva sorpresa al trobar-me una catalana al mig de l’organització jajaja. Quan han vist el meu DNI l’han cridat per a que vingués. Resulta que viu a Savona (Itàlia) :)



Un cop a punt, hem tornat al cotxe a preparar-ho tot i de camí hem vist com començaven a col·locar la boia més llunyana. Al arribar al pàrquing, hem descobert que havíem oblidat la crema solar. El dia apuntava a molt calorós tot i que bufava un lleuger ventet que anava animant el mar (sense onades però amb corrent). Al final li hem demanat a un altre corredor una mica de crema i hem salvat la cara almenys jajaj. Al final hem decidit menjar una mica abans d’anar a deixar la bici a la zona de transició i esperar l’hora de sortida. Realment se’ns ha fet llarg arribar a les 9h i haver d’esperar fins passades les 12h per sortir jeje. Quan ens hem acostat fins la zona de sortida, hem vist com la boia estava molt més lluny que abans, i ja m’he començat a espantar jajaja.


A les 11:30 han fet el briefing amb explicacions que ja sabíem, i han començat a preparar els calaixos de sortida. Una mica més i no podem posar-nos a l’aigua per escalfar jaja. Sort que estàvem al calaix 3 i 4 i hem tingut temps mentre anaven cridant els grups. Primer han sortit les dones, 10 minutes més tard la primera tanda d’homes, 2’ més tard la segona i 2’ després la última. Jo he sortit tranquil, veient que la primera boia estava llunyíssim, i m’ha començat a passar tothom, com era d’esperar. Al cap d’uns minuts m’he adonat que no havia encès el rellotge, així que l’he encès pensant que ja corregiria la distància amb el Roberto al acabar jeje. De seguida m’han atrapat també els primers corredors del calaix posterior (el Roberto entre ells) i he seguit fent fins l’interminable primera boia. Fins allà, la corrent ens venia de costat-darrera, però al girar 180º, ens ha tocat fer un transsecte llarguíssim contra corrent. I quin tros mare meva, no veia pas la segona boia i només anava seguint gent que se m’escapava nedant davant jaja. Al cap d’una estona molt més llarga he vist per primer cop la segona boia. Encara m’ha costat arribar-hi, però sabia que d’allà a la tercera el tros era més curt i que sobretot al girar de la tercera ja anàvem cap a terra. He anat fent, cada cop més sol fins que he tombat la darrera boia i he vist l’arc de sortida. Allà he canviat una mica de ritme per sortir de l’aigua el més aviat possible. Menys mal que no estava gens freda i feia molta calor perquè al final he estat a l’aigua 42’!!! 1900 metres. Serà possible, l’any passat van fer curt (uns 1300 m) i aquest any s’han passat molt. Confesso que ha estat la natació més llarga que he fet mai seguida...tant a piscina com al mar!!! A part del nivell alt dels participants, les meves aptituds de natació són justetes, i sumant la distància extra, explica que he sortit de l’aigua en la posició 329 jaja.




Estava molt cansat i he fet la transició molt tranquil per respirar i menjar alguna cosa abans de començar la bici. El neoprè ha sortit sense problemes, i he començat la bici sabent que m’ho passaria bé. Dit i fet, he anat avançant gent a tot el recorregut. Primer hem fet la primera part plana des de Pietra fins a Tovo San Giacomo, on començava la primera pujada de 5 Km (300 mD+) aprox. Els primers 3,5 Km de forta pujada (6%), avançant força gent, després 0,5 Km plans per respirar abans de fer el Km final amb rampes per sobre del 10%. Allà he vist una ambulància recollint un corredor :S Haig de dir que la gent era molt simpàtica i cadascú intentava sobreviure. Inclús a les baixades els més lents deixaven passar sense problema i he pogut fer el descens fins a Finale Ligure amb un altre corredor molt ràpid i sense patir. Un cop allà, tocaven 4 Km de fals pla cap amunt que se m’ha fet més llarg del que recordava. He anat sol tota l’estona i no acabàvem d’arribar a Calice per començar la segona i més llarga pujada del dia (6,5 Km amb 475 mD+). Quan finalment hem arribat al trencall, m’he preparat per fer la meva part favorita. Al llarg de tota la pujada he anat passant gent que anava tocadeta (les rampes eren molt fortes) amb un bon ritme fins acabar els primers 3 Km durs. Allà hi havia l’avituallament, abans d’enfrontar-nos als 3,5 Km finals que també pugen força i sense referències. La carretera va fent corbes en forma d’essa que semblen totes iguals jajaj. He anat fent, i al final per fi he arribat, ja cansat, a la corba per iniciar el descens perillós. Sense ningú davant ni darrera, he pogut baixar al meu ritme i encara he atrapat alguns corredors més prudents. Una mica més endavant, m’han passat alguns corredors i els he deixat fer perquè encara quedava una pujada dura (i curta). Dit i fet, al cap d’una estona (més llarga del que recordava) hem arribat a la tercera i última pujada d’uns 2 Km (125 mD+). El dia de reconeixement la vaig fer a tope amb els italians, però avui he arribat ja tocadet i només he pogut seguir a ritme, fins i tot perdent alguna roda que m’havia passat baixant. Això sí, un cop a la carretera, tot era baixada fins la zona de transició amb uns quilòmetres plans al final per pedalejar i agafar aire per la cursa a peu. Destaco que el circuit estava molt ben controlat, senyalitzat i en cap moment m’he trobat cotxes molestant als corredors.




Arribant a la zona de transició, he notat que els músculs es queixaven amenaçant rampes. Amb la calor que feia (i potser per la beguda isotònica) m’he dit que seria una cursa dura. Dit i fet, tant bon punt m’he intentat posar les bambes, se m’ha garratibat el quàdriceps esquerre i he hagut d’estirar allà mateix a la zona de transició perdent una mica de temps. Quan he vist que podia continuar, he sortit trotant suau a per la primera volta del circuit de 5 Km. Menys mal que era ben bé pla i alguna part a l’ombra, que sinó hagués hagut de parar a caminar i tot jaja. Els primers 4-5 Km els he fet amb amenaces de rampes al quàdriceps esquerre però amb un ritme decent tot i no ser espectacular (4:30-4:35 el Km.). Però a partir de la segona volta, ha començat una agonia brutal. Els dos bessons i l’altre quàdriceps han començat a amenaçar amb rampes i he hagut de baixar el ritme. No estava gaudint i mirava de sobreviure amb un ritme adequat. M’ha passat gent, tot i que jo també n’he enxampat alguns que encara anaven pitjor. No ajudava que als avituallaments (per sort cada 2.5 Km) només tenien aigua (necessitava algo més jo jajaj). Bé, he anat fent sense arribar a atrapar mai al Roberto, que amb els minuts que m’ha fotut a la natació, no l’he arribat a veure fins a l’arribada. Al Km 8 m’he sentit prou bé i ja he enfilat els darrers 2 Km de semi baixada fins a meta pensant que podia córrer més ràpid...ha durat 1 Km....després del 9 a meta les rampes han sortit de cop a tot arreu i anava fent postures rares per córrer diferent intentant que no saltessin de veritat, un desastre jajaj. Estic orgullós de no haver hagut de parar i poder finalitzar “corrent”, però ha estat horrorós. 




Al arribar, m’he reunit amb el Roberto, que per primer cop m’ha guanyat en una triatló jajaj i hem comentat la jugada. Realment m’han destrossat els 1900 m de la natació (quan un espera 1500 m i sent mal nedador es nota). La bici l’he fet en el millor temps previst, i la cursa ha estat totalment supervivència, així que acabar en 47’ per un 10 Km no està malament (tot i que volia estar per sota de 45’). Hem estat recuperant i estirant abans d’anar a recollir l’avituallament de pasta, arròs, tomàquet i fruita. Ens hem assegut a l’ombra, hem dinat i després hem anat a fer un bany a la platja. N’havia tingut prou de nedar, però calia refrescar-se jajaja. Al final, ens hem estat 5-10’, hem anat a mirar classificacions i ja hem recollit la bici per marxar. Estava força petat i feia molta calor, però xerrant sobre la cursa, sensacions i totes les aventures se’ns ha fet super curta la tornada.




Haig de felicitar al Roberto per la seva gran cursa, ja que fins i tot si hagués estat de les distàncies correctes, avui crec que hagués quedat per davant meu. Entre la bici i la cursa només li he retallat 7’...i es probable que en la natació me n’hagués tret entre 8 i 9 jajaj. Ho veurem en alguna altra cursa, temps al temps J

Ara toca descansar uns dies, recuperar bé els músculs i retornar a la vida normal de família d’aquí dues setmanes: VISCA!!!

Distància real: 1900 m./ 39.100 m. (950 mD+)/ 10000 m. (30 mD+)
Temps oficial: 3h16’40”
Temps seccions: 42’14” (2’13/100 m.)/ T1: 2’46”/ 1h42’53” (22,75 Km/h)/ T2: 1’52”/ 46’57” (4:41 min/Km)
Posició: 258 de 515 participants (447 finishers) (37 de 47 finishers a la meva categoria)

L'Avi Salmó escoltant “Amsterdam” de Nothing but Thieves

diumenge, 7 de maig de 2017

07/05/2017 – Pietra Ligure Triathlon Bike and Run recognition -



Aquest mes, després de baixar a visitar la família molt durant març i abril, tinc dos caps de setmana a casa. El segon, vaig a fer una triatló a Itàlia (1h) que ens vam quedar amb les ganes de fer l’any passat per no estar federats (ja ens havíem inscrit i al final no ens van deixar participar). Així que avui, he aprofitat el bon temps (ahir va diluviar) per anar a reconèixer els circuits de la bici (molt dur amb 1000 mD+) i la cursa a peu.

En principi em tocava anar-hi sol, però a darrera hora, a causa del mal temps d’ahir, el Roberto em va dir que podia venir i així ho fèiem junts. Ell també s’ha apuntat a última hora a la cursa i volia saber quant patiria amb la bici jaja. Hem quedat a les 7:45 a dalt de Cap Martin, així que he fet una primera pujada d’escalfament des de casa abans d’entrar a la furgoneta :) Així, en 1h15 hem arribat a lloc i estàvem a punt per sortir cap a les 9h.



La part de bici comença amb una zona plana que va picant amunt entre Pietra Ligure i Tovo San Giacomo. Uns 3 Km al costat del riu que van bé per escalfar les cames. Un cop al poble, han començat les rampes dures per remuntar unes quantes corbes tancades i seguir pujant fins a Bardino Vecchio. Aquí hi havia un petit descans camí de Cosino, i quan ja pensàvem que podíem respirar, una rampa criminal d’1 Km ens esperava per coronar l’ascens fins la carretera SP490.

Tocava la primera baixada, ràpida i amb carretera força bona camí de Gorra i fins a la rotonda d’entrada a Finalborgo. Allà hem trencat cap a l’interior un altre cop per una zona plana de 4 Km camí de Calice Ligure. Just a la rotonda m’he espantat perquè no he vist al Roberto darrera meu i he pensat que no havia trencat...així que probablement hauria arribat ja al mar jajaj. Tot just quan el trucava, l’he vist arribar (havia perdut un bidó a la baixada i s’ha parat a recollir-lo quan han deixat de passar cotxes jajaj).

Aquesta zona és la perfecta per menjar una mica i preparar-se per la segona i llarga ascensió del circuit. Des de Calice Ligure cal remuntar de nou fins dalt de la SP490. Hi ha unes rampes molt dures, però avui anàvem tranquils de reconeixement. De cop ens han passat dos ciclistes molt ràpid i hem pensat, si que estan forts. Al cap de 20 metres de passar-nos, han mort i els hem tornat a passar (no entenc aquest plantejament realment). Però bé, més endavant el Roberto ha hagut de parar a ajustar algo del canvi i ens han tornat a passar, xerrant una mica....almenys eren simpàtics i s’han parat amb nosaltres (i a esperar un company seu).

Hem acabat fent la pujada darrera seu (uns metres enrere) fins a la carretera, pensant que a la cursa caldrà guardar forces abans per fer aquest tram amb garanties. Des de la carretera, hem girat a mà dreta per remuntar fins al punt més alt del circuit (uns 500 m sobre el nivell del mar). Les rampes no eren tan criminals però la carretera encara pujava durant 3,5 Km més i es fa llarg. Al arribar al trencall per començar la baixada (Magliolo), de nou els 3 italians estaven aturats i hem parlat una mica. També fan la cursa i estaven de reconeixement jaja. Un d’ells sabia el circuit i ens ha guiat per la perillosíssima baixada (no penso córrer a la cursa en aquest tram). Són carrers secundaris molt empinats i amb una carretera xungueta i plena de grava, així que amb calma. El guia ens ha portat al ritme perfecte per no patir, fins arribar a una zona de fals pla abans d’iniciar la darrera pujada del circuit on ell ha seguit avall camí de casa seva suposo jeje.

Si arribes molt cuit aquí, patiràs bastant, però és suficientment curta (2 Km) per apretar si et queden forces. Aquí un dels italians ha incrementat el ritme i m’he decidit a seguir-lo (sabent les seves tècniques, moriria en algun moment). Ha mantingut un bon ritme una estona, però finalment l’he passat sense canviar el meu ritme. De cop, m’ha aparegut l’altre com un llamp pel costat i aquí sí que he decidit posar-m’hi en serio jajaj. L’he atrapat amb un petit canvi, i seguint amb la seva dinàmica...en 20 metres ha tornat a morir. No he perdonat, he canviat de ritme i he anat incrementant la velocitat sabent que em quedaven menys de 500 metres de pujada. Una bona prova de situació real de cursa si encara tinc força per pujar, ja que després és tot baixada fins la transició a la cursa a peu.

Al final, el primer italià ha arribat abans que el que m’ha passat com un llamp, i m’ha felicitat. Hem esperat al segon i al Roberto, i hem baixat tots junts seguint la carretera del primer ascens. També cal anar tranquil perquè les corbes són perilloses i hi ha més trànsit. Al arribar a Pietra, ens hem separat i hem anat a la furgo a canviar-nos per fer una volta de reconeixement de la cursa a peu (5 Km).



Hem sortit força bé, amb la idea de fer 25’, però cal dir que tot el circuit és absolutament pla, i hem marcat temps al voltant de 4:35-4:45 per quilòmetre tota l’estona. Bàsicament hem recorregut la zona del passeig marítim direcció oest, abans d’entrar al casc antic (zona peatonal molt maca per cert) i retornar camí est. Hem passat per sota la via del tren (amb pujada de 10 metres que pot destrossar bessons, alerta) i hem tornat al costat de la riera per anar direcció nord. Una mica més endavant hem trencat a mà esquerra per un camí entre horts fins a l’alçada de l’autopista, on hem girat a mà dreta per retornar a una petita rotonda i baixar de nou la riera. M’han encantat els dos circuits i realment l’únic problema important serà la calor si tenim un dia potent (la cursa comença a les 12h).

Molt interessant haver pogut veure el circuit, i ara a analitzar-lo bé!

Distància: 40 Km en bici/ 5 Km corrent
Desnivell: 959 mD+/959 mD- i 20 mD+/20 mD-
Temps emprat: 2h05’ + 23’
Podeu veure i descarregar el circuit clicant aquí: 

L'Avi Salmó escoltant “Tomorrow” del James Hersey

dimecres, 3 de maig de 2017

03/05/2017 – Yo Fui a EGB (Javier Ikaz i Jorge Díaz) -



Editorial: Plaza&Janés
Any: 2013
Nº de Pàgines: 255




Vaig dubtar si demanar-lo per St. Jordi, després de veure bones crítiques, i al final me’l vaig comprar uns dies després com a complement jajaj. Haig de dir que aquest viatge ha estat molt més profund que qualsevol de les històries llegides fins ara, ja que m’han transportat a la meva infantesa: escola, amics, joguines, records intensos.

I és que aquests dos autors un bon dia van decidir anar recopilant records i temes clàssics dels anys de la EGB (finals dels 70, 80 i inicis dels 90). Van crear un blog i van anar fent. Quan el tema es va fer més gran, es van llençar a l’aventura de publicar un llibre i ja n’han tret 4!!

En aquest primer viatge (llegit d’una tirada en un viatge en avió), he repassat berenars típics, aventures a classe, joguines de l’època, sèries de la tele, cançons, roba, etc. Tot això m’ha fet recordar coses desades en calaixos del cervell que m’han portat molt bons moments (rialles solitàries dins l’avió). I és que quan un recorda la infantesa, normalment porta felicitat.

Aniré comprant els altres llibres quan pugui, perquè penso que són fàcils de llegir i sintetitzen una gran part de la nostra història de forma ben nostàlgica i divertida!

L'Avi Salmó escoltant “Mama“ de Jonas Blue i William Singe


diumenge, 30 d’abril de 2017

30/04/2017 – A Knight of the Seven Kingdoms (George R.R. Martin) -

-->

Editorial: Harper Voyager
Any: 2015
Nº de Pàgines: 355 (Il·lustracions de Gary Gianni)



 
Una bona història situada 100 anys abans de l’època de Cançó de Gel i Foc (sí amics, Joc de trons només és el nom del primer volum d’aquesta saga, recordem-ho).  Dins de l’univers creat per aquest gran autor, en aquesta ocasió ens transporta a l’època on les cases més tradicionals encara tenien poder repartit sota el domini dels Targaryen i hi havia certa pau a Ponent. Dins d’aquest món, és obvi que hi havia alguna gent molt rica i molta gent molt pobre.

El nostre protagonista Dunk és un escuder d’un vell cavaller caigut en pena i desgràcia, que es troba amb la mort del seu protector. L’únic que pot fer per sobreviure, és seguir vivint com a cavaller errant de torneig en torneig i treballant per senyors que el vulguin contractar. Això el fa viatjar per tot arreu, i diguem que en Dunk no és una ment brillant, així que sempre s’està ficant en problemes per la seva manca d’intel·ligència. Això sí, el concepte d’honor i una força brutal el salven de totes les situacions (amb una mica de sort també).

Per diversos fets de l’atzar, acaba creuant-se amb un mocós irreverent d’una família rica, i és obligat a mantenir-lo i acceptar-lo com escuder per ensenyar-li tot el seu coneixement. Resulta que és un dels hereus de la casa Targaryen, i el seu entorn creu que serà un bon aprenentatge per ell. Entre els dos protagonistes es crea un vincle increïble d’amistat i amor, que fa que la història sigui molt bonica tot i les aventures i penúries que els toca viure junts. Per sort, entre l’un i l’altre es salven cada vegada dels problemes on es fiquen :)

Menys densa que la gran obra, permet ubicar-se en un temps més tranquil de la història i amb uns personatges més bondadosos del que ens té acostumat l’autor...tot sigui per vendre que abans els temps eren millors jejej.

L'Avi Salmó escoltant “Loving you“ de Marvin Brooks


dilluns, 10 d’abril de 2017

10/04/2017 – La primera ley 3: El Último Argumento de los Reyes (Joe Abercrombie) -

-->

Tïtol original: The First Law: Last Argument of Kings
Editorial: Alianza Editorial
Any: 2007
Nº de Pàgines: 792



Finalment, el desenllaç d’aquesta gran obra en un volum únic i fantàstic que permet concloure totes les aventures dels nostres personatges. L’inquisidor Glokta ha de començar a cuidar-se ell sol i descobrir qui el traeix, el nord sembla perdut per la Unió ja que no poden derrotar als pobles lliures, i el mestre Bayaz veu com els seus enemics més poderosos s’acosten a la capital del regne per destruir-lo.

De nou, un munt d’aventures diverses situades a varis punts cardinals però que s’uneixen en un sol fil conductor, ben lligat i amb tot el sentit del món per entendre què fa cada personatge dins de l’obra. Com era d’esperar ha aparegut una mica més de màgia i poders en el tram final, però sempre dins d’una lògica en el conjunt de l’obra sencera. Un bon final per saber qui és qui, amb moltes sorpreses i deixant clar, que no sempre tot es el que sembla.

Bona conclusió de la saga, tot i que intueixo que hi haurà uns quants personatges que apareixeran a futures obres de l’autor si és que els vol rescatar donat el seu pes dins de l’obra.

L'Avi Salmó escoltant “Bohemian Rhapsody“ de Queen

diumenge, 9 d’abril de 2017

09/04/2017 – Duathlon de Grasse -

-->

Degut a la situació familiar i els múltiples viatges cap a Barcelona, he mirat d’adaptar el calendari de curses als pocs caps de setmana que estic per la zona. Per això, un cop descartada la Triatló llarga de Cannes (aquest any ja no fan la distància M), vaig trobar aquesta duatló de carretera a Grasse. En teoria, sense nedar se m’hauria de donar bé jajaja.

El meu entrenament no ha estat tant consistent com m’hagués agradat, però durant els darrers 2 mesos he fet el que he pogut per mantenir-me en forma. El que està clar és que la falta de fons (llarga distància) es nota, tant a la darrera cursa de 10 Km a peu que vaig fer a Monaco, com a la duatló d’avui.

Tornant a la cursa d’avui, aprofitant que ahir repartien dorsals i que jo tenia el dia lliure, vaig voler acostar-me a Grasse (1h en cotxe) per reconèixer els circuits de bici i cursa a peu, ja que la ciutat no té CAP zona plana i volia veure les “trampes” en primera persona. Possiblement no sigui la idea més brillant del món el dia abans de la cursa, però era la meva única data lliure. Per sort, com que el circuit de bici consisteix en dues voltes al mateix circuit, només vaig fer 1 horeta de bici entre fer el circuit a poc a poc i després intentant trobar la cursa a peu jeje (és una mica embolicada).



Així, avançant feina ahir, avui he pogut dormir una mica més i m’he acabat llevant a les 6:15 per sortir cap a Grasse. Vaig deixar la bici carregada i la bossa a punt, així que només he esmorzat una mica i he sortit abans de tres quarts. Volia arribar amb temps per buscar on aparcar, ja que ahir vaig pujar des de la zona de polígons i avui em volia estalviar aquest “escalfament” extra jaja. He anat fins a la sortida, i he enfilat la carretera cap a Cabris (per on hem baixat amb la bici). He pensat que sempre seria millor anar cap a la sortida en baixada i relaxat, i el problema de tornar al cotxe ja seria un cop acabada la cursa jajaj. Al final no em puc queixar, perquè a menys d’1 Km, he trobat un aparcament al voral de la carretera.

Amb la motxilla i la bici a punt, he baixat cap a la zona de transició i no hi havia gens de cua (no sé perquè se’n fa tanta amb les triatlons jeje). M’han marcat braç i cama i he anat a deixar la bici. Haig de dir que m’han encantat els suports en fusta que han creat per la cursa (veure foto). Tenies el teu espai per encaixar la roda, i un calaix on deixar les teves coses. Felicitats a l’organització!



He comprovat que hi havia més del doble de participants que l’any anterior. Resulta que aquest any la prova era el campionat de França de les forces militars, i prova del campionat puntuable regional, així que ha vingut molta més gent (al voltant de 400). Almenys això explica el gran nivell dels atletes (i les bicis espectaculars que alguns tenen). Només cal dir que amb el meu temps d’avui, l’any passat gairebé hagués quedat Top 50!

Bé, un cop deixada la bici i el material a punt, hem anat a escoltar el briefing i cap al calaix de sortida. Això ha estat un desastre, perquè la gent s’ha apilat on no tocava i després ens han fet retrocedir per deixar-los estar al davant...total que jo volia sortir per la meitat i he acabat arrencant gairebé dels últims jajaj. No em queixo però, realment no he tingut cap problema per córrer i la cursa era prou llarga per posar cadascú al seu lloc jaja.

En quant tothom estava dins el calaix, han donat el tret de sortida i hem enfilat el primer quilòmetre de la cursa a peu amb una pujadeta interessant. He anat passant gent i agafant el meu ritme, no volia morir massa d’hora després de comprovar ahir que hi havia 2 pujades criminals al circuit. He corregut per sensacions i sense mirar el rellotge fins l’inici del Km 3, on hi havia la pujada més llarga i dura. Allà he anat atrapant corredors, i inclús a tot el descens entre el Km 3 i 4 per dins del casc antic també n’he passat uns quants mentre saltàvem entre escales, llambordes i altres obstacles. M’ha agradat molt aquesta part! 



Un cop hem sortit del casc antic, hem anat a parar a la segona pujada de la cursa a peu, que remuntava els darrers 750 m. amb una bona pujada per arribar a la zona de transició. Quan he mirat el rellotge he vist que anava dins la meva previsió (primers 5 Km, sub 20’). He canviat força ràpid a la bici (he tingut sort amb la ubicació, perquè tenia una referència genial per saber el meu passadís (una farola gegant jajaj) i he sortit a fer les voltes amb la bici. He aprofitat per menjar una mica ja que els primers 2 Km eren planers abans de baixar. En realitat m’ha anat molt bé fer el test ahir mateix, ja que tenia ben fresc cada detall del circuit jaja.

M’ha costat posar els peus a les sabates (falta de pràctica i lleugera pujada jaja) però de seguida hem agafat un bon ritme durant els primers 6 Km. A partir d’allà, tocava la primera part de la pujada fins Spartedes, i d’allà la pujada dura de 2 Km fins a Cabris. He agafat algun que altre corredor i possiblement algun altre m’ha passat també però no he perdut masses posicions. Hem arribat a dalt de Cabris amb molt d’ambient, i d’allà hem baixat ràpidament fins a Grasse. He intentat no desgastar-me al màxim a la primera volta, però és complicat de controlar.



Just al començar la segona volta, he atrapat a dues noies i les he passat a la baixada, però tant bon punt hem enfilat cap Spartedes, de nou m’han atrapat. Hem fet l’estira i arronsa juntament amb 3 o 4 corredors més. Un s’escapava una mica, després era atrapat, etc. He decidit guardar un cartutx per la pujada a Cabris, així que els he deixat fer al primer tram. Un cop hem girat, n’he atrapat alguns, però també ha vingut gent molt forta des de darrera (m’han passat com a mínim 3 coets, una noia entre ells jejej).



Finalment, amb les cames ben tocadetes, he arribat a Cabris i ja només quedaven 5 Km de baixada. El grup amb el que havíem fet estira-arronses s’ha escapat una mica i els he deixat fet, volia baixar tranquil i treure’m bé les sabates. Al final, si em treien 30 segons, era probable que els atrapés corrents. La transició m’ha anat fatal, la plantilla de les sabates se m’ha mogut al posar el peu i l’he hagut de treure fins a 3 vegades per acabar de sentir-lo bé jaja. Segurament no he perdut més de 10-15 segons, però semblen una eternitat jaja.

Almenys he sortit just darrera una noia que ja conec d’altres curses i m’he dit que anàvem bé. Quan es tracta de triatlons, no l’atrapo fins al final de cursa perquè nedant sempre va molt més ràpid que jo jajaj. L’he passat de seguida a la primera pujada de la cursa a peu i poc a poc he anat superant a tots els corredors que m’havien passat amb la bici. Això sí, entre el Km 1 i el 2 els quàdriceps han començat a amenaçar rampes i no he pogut mantenir el ritme bo que portava. He afluixat i per sort han desaparegut. He intentat mantenir el ritme fins a l’inici de la pujada forta (Km 3) i allà encara he passat algun corredor més. A dalt hi havia l’avituallament i he agafat taronja per aguantar els últims 1.5 Km.



Baixada ràpida i en solitari pel casc antic, gaudint dels graons i del canvi de ritme, i a la darrera pujada tenia dos corredors davant però m’han faltat forces per atrapar-los. He decidit no fer un sprint i arribar destrossat a canvi de gaudir dels últims metres amb un somriure a la cara jaja. Al final, he sobrepassat la marca que volia fer (1h50) per molt poquet, però molt content de les sensacions i de com s’ha trobat el cos en la primera cursa llarga de l’any. S’ha notat la manca de fons, però és normal :)

Segurament l’any que ve repetiré, i segur que ho faig millor jeje! En un circuit tant dur, l’experiència és un grau!

Fins la propera,

Distància real: 4,6 Km (100 mD+)//34,2 Km (450 mD+)//4,7 (100 mD+)
Temps oficial: 1h51’35”
Temps real: 1h51’20” (3:46 min/Km)
Posició: 49 de 1278 participants (1119 finishers) (29 de 271 a la meva categoria)

L'Avi Salmó escoltant “Alexandrie, Alexandra” del M. Pokora
 

diumenge, 12 de març de 2017

12/03/2017 – Road Bike to Peille to see the Paris-Nice bike race -



Després de la cursa intensa del matí, volia anar a veure la Paris-Niça, ja que passava molt a prop de casa pujant el Col de Peille. A més, després de veure com es van ajustar ahir les classificacions, s’intuïa una gran batalla avui jeje. Per un moment m’he vist massa cansat per pujar en bici, ja que implicava fer un Col de primera categoria, però després de dormir 30’ i dinar, m’he vist amb ganes de provar.


Quina gran decisió, és curiós com les cames treballen totalment diferent perquè no notava mal enlloc. De fet, mirant els temps al arribar a casa, resulta que he batut els meus rècords de l’ascensió a Ste. Agnès avui jajaja.  Si bé he sortit tranquil en màniga curta esperant força caloreta, el vent era molt fresquet i el cel s’estava ennuvolant força. Per sort, quan he començat a pujar camí de Ste. Angès pel camí de les Ciappes, he entrat en calor. 
 


He anat pujant tranquil·lament tot el trajecte intentant respirar bé i gaudint de les vistes. A les rampes dures, m’ha costat més com era d’esperar, però he pujat molt ràpid realment. He fet el Col en 45’ des de casa! D’allà, avui tocava pujar el Col des Banquettes, que quasi no el conec, i m’ha costat una mica. Això sí, d’allà sabia el que terreny seria més suau fins a Peille.



Dit i fet, he combinat els descensos i les petites rampes prou bé fins comunicar amb la ruta que uneix Peille i l’Escarene per la vall. D’allà he trencat cap a Peille, però semblava que no arribava mai jaja. Cada cop que faig aquesta carretera, sembla més llarga del que és :P



Al cap d’una estona he arribat al poble i just en aquella corba hi havia un lloc perfecte per veure els corredors. He deixat la bici, he menjat una mica i m’he tapat per esperar-los. Al final he arribat quasi 30’ abans de que passessin. La gent ha anat apareixent entre el públic i al cap d’una estona (entre 15:30 i 15:45) han aparegut els ciclistes. És espectacular el ritme amb que pugen les rampes. Avui anaven llençats perquè l’Alberto Contador ha atacat per intentar endur-se el liderat. En aquell punt havia obert un petit forat de 8-10 segons amb el líder però quedava baixar cap a Nice i enfilar el Col d’Eze encara.



Un cop ha passat tota la caravana i els darrers corredors, he pujat a la bici i he remuntat cap al Col de St. Pancrasse xino-xano. Quina ha estat la meva sorpresa al veure que m’avançava el guanyador del Tour de France, Chris Froome, que m’ha saludat i tot jajaja. Estava entrenant, suposo, darrera la cursa oficial. L’he seguit 100 metres i per suposat, m’ha deixat enrere sense problemes xDD



He fet els meus càlculs i he intentat arribar a casa el més aviat possible per intentar veure el final de l’etapa per la tele per saber com acabava. Tot el fals pla entre Peille i La Turbie l’he fet ràpid (emprenyat per la quantitat de gels que llencen els ciclistes, tot sigui dit). No hi havia cotxes i he pogut passar-ho bé en tot el tram sense frenar.



A La Turbie hi havia trànsit en direcció Nice clar, per sort, jo he tombat a l’esquerra cap al Vista Palace. He hagut d’avançar 2 cotxes que anaven super lents, però després no n’he tingut cap al darrera, el qual m’ha permès anar molt ràpid i passar-m’ho de conya sobre la bici. Feia fresca però volia arribar ràpid a casa!!

Un cop al Vista Palace, mateixa tònica fins a Roquebrune Vieux Village, baixant a fons fins arribar a Carnoles. Les cames responien bé així que he seguit pedalant fort fins a casa i he arribat a veure els últims 2 Km jajaja. Contador s’ha quedat a 2” d’aconseguir endur-se la prova, una llàstima però ha perdut l’esprint per guanyar l’etapa, cosa que li hagués donat prou segons de bonificació. Almenys ho ha lluitat i ha donat un gran espectacle!!

M’ho he passat molt bé i me n’alegro d’haver-me forçat a sortir jeje. Un bon entrenament extra de cara a les duatlons i triatlons, i veurem aquesta setmana quan recupero del tot les cames J

L'Avi Salmó escoltant “Chained to the Rythm” de la Katty Perrie

12/03/2017 – Monaco Run 10 Km -



Feia 6 mesos que no competia. Per temes personals no he pogut calçar-me un dorsal en tot aquest temps, tot i haver entrenat regularment. A més, aquest any, degut a les demandes del govern francès de mesures de seguretat extres pels esdeveniments esportius, han cancel·lat la meva cursa favorita de la regió: la Riviera Run. Ja hi estava inscrit des d’octubre passat, però almenys l’organització ens va proposar un retorn de diners o canviar-nos a la cursa curta de 10 Km dins de Monaco. Com que realment volia competir, vaig decidir fer el canvi i així m’he plantat aquest matí un cop més a competir!



Hem quedat amb el Charlie i la Sarah a l’agencia, que està a 1 minuts de la sortida per canviar-nos i deixar les motxilles (així no havíem de fer cues a consigna, etc.).  Volia agafar un tren abans, però no he dormit molt bé i he fet el vago sabent que amb el següent també em sobrava temps jaja. Així, ens hem trobat tots a les 8:30 a punt per preparar-nos.

Hem escalfat una mica junts sota el solet. Si bé es preveia que faria calor, en màniga curta i pantalons de competir la rasca era important jeje. Després de 10’ junts, els he deixat estirant per fer els meus darrers sprints i entrar al calaix de dorsals preferencials. Una cosa bona d’aquesta cursa és que si tens una mitja marató sub 1h30 (per la cursa de 24 Km) o uns 10 Km sub 40’, et donen dorsal preferencial i surts des del primer calaix :)



Avui però, el control no era massa estricte i he vist força dorsals colant-se. Cal dir que no he tingut cap problema perquè no eren molts i la gent té prou seny per anar on toca, però aquí ha fallat l’organització.  Hem estat dins del calaix uns 5’-10’ abans de que donessin el tret de sortida per sorpresa jaja. Han enganxat a tots els corredors :P

No he tingut cap problema per córrer des del primer metre. He anat agafant la meva posició, veient gent molt ràpida passant-me i d’altres perdent pistonada abans del primer quilòmetre. Personalment crec que he sortit una mica massa ràpid, però sense fondre’m. Hem enfilat directament el túnel sota le Rocher per anar cap a Fontvielle a buscar l’Estadi. A la zona davantera no hem tingut cap problema, però el Charlie i la Sarah m’han dit que allà s’ha fet un tap important i han hagut de caminar (mala gestió doncs).



Un cop a l’altre costat, de seguida hem rodejat l’Estadi i he intentat agafar un ritme de creuer bo. No hi havia cap grupet que m’anés bé, ja que el de davant anava un pelet massa ràpid per mi així que he fet camí tot sol. M’havia posat de consigna no mirar el rellotge fins el Km 5 per no anar patint per temps, però potser m’hagués ajudat a controlar el ritme jajaj.

Hem tornat a creuar el túnel fins sota l’agencia, i d’allà començava la zona de pujadetes. Primer a la Rascasse, per seguir pel Boulevard Albert 1er, i al tombar davant de l’estació de tren, la Rue Grimaldi fa pujadeta fins entrar al túnel que porta a la Voie Rapide. El grupet que m’havia passat al pla, el podia atrapar a les pujades, però tant bon punt tornàvem a anar plans o en baixada, se’m tornaven a escapar jeje. Tot el Km 4 era a l’inici de la Voie Rapide, plena de petits tobogans on hem anat jugant a aquest joc amb els meus companys de fatigues. Finalment hem arribat al cartell del Km 5 i he vist que portava 18:48. Un temps perfecte per baixar de 40’ i intentar estar a prop de 38’. 



Entre el 5 i el 6 hi havia l’avituallament, on he agafat una mica d’aigua. I tot just després m’he trobat el Paul de la feina que havia vingut en bici a animar. Ens hem saludat i he seguit per acabar els darrers 4 Km. En teoria aquesta zona era on volia posar un bon ritme de creuer ja que és totalment plana, però ja anava massa ràpid i he hagut d’afluixar una mica per respirar bé.

La baixada cap al Montecarlo Beach Club estava prop del Km 7 i ja he vist que les cames no anaven com les dels altres. Tenia uns quants corredors darrera trepitjant-me els talons jeje. He intentat oblidar-me d’ells i seguir com he pogut, però no anava còmode. Finalment la zona plana prop de la Plata de Larvotto l’he fet com he pogut esperant arribar al Km 9. M’han seguit passant corredors i no els podia seguir, mentalment era dur però quan més estava patint, m’ha passat pel costat una corredora amb un ritme perfecte de progressió. M’he dit, és ara o mai, a seguir-la!



Quina bona decisió, sense cap esforç he pogut seguir el seu trenet i poc a poc m’ha portat a passar la grupeta de corredors que m’havien avançat jeje. Quan més la mirava córrer, més pensava que podia ser una atleta famosa però no m’ho acabava de creure així que he pensat que seguir que m’equivocava (després he vist que tenia raó, era la Paula Ratcliffe, record del món de Marató encara vigent!!!). 



Bé, des de dins del túnel de la F1 fins a meta, tocava tancar dents i seguir-la com fos. Ha obert un petit forat de 4-5 metres però he vist que podia aguantar-la, així que hem seguit amb un ritme molt fort tota la Route de la Piscine. Quan ja arribàvem al darrer revolt he sentit que algú cridava el meu nom: era la Rachel animant jaja. He fet la darrera pujada de la Rascasse i he enfilat la recta de meta quasi sense benzina jaja. La Paula m’ha obert un forat massa gran i he decidit seguir a ritme veient que no venia ningú darrera.



Al final he fet 38’09”, molt a prop de baixar de 38’ que hagués estat increïble. No em puc queixar gens ni mica, tot i que vol dir que els segons 5 Km, tot i ser favorables, els he fet en 19:21. M’he dirigit directament a recollir la medalla de finisher i menjar alguna cosa a les taules (després de revisar-me el sucre clar). Al cap de res, com que no hi havia massatges aquest any, he pujat per reunir-me amb la Rachel i esperar al Charlie i la Sarah.

Al final, cap als 55’ han arribat ells a meta i els hem estat animant. Després hem anat a voltar mentre es recuperaven i he vist a la classificació que havia entrat dins dels 50 primers, perfecte!!! La veritat és que després de tot el que ha passat, estic super content amb els meus resultats...toca seguir lluitant per mantenir-los mentre es pugui. Un cop tots junts, hem fet fotos de rigor i hem anat a l’agencia a dutxar-nos abans de tornar cap a casa :)



Propera parada, una duatló de carretera per anar afinant de cara a les triathlons!

Distància real: 10130 m (42 mD+)
Temps oficial: 38’11”
Temps real: 38’09” (3:46 min/Km)
Posició: 49 de 1278 participants (1119 finishers) (29 de 271 a la meva categoria)

L'Avi Salmó escoltant “Alexandrie, Alexandra” del M. Pokora

Arxiu del diari