Curses (85) Llibres (64) Viatges (270)

diumenge, 26 de febrer de 2017

26/02/2017 – Mont Bego in snowshoes -



A vegades no cal seguir excursions marcades en un llibre per inspirar-se. Després de l’última sortida amb raquetes, vaig estar estudiant el mapa de la zona de Casterino i em vaig adonar que es podia pujar el cim més alt de la zona (Mont Bego, 2872 m.) en una jornada. Vaig investigar una mica per Internet per si era factible, i efectivament la gent ho feia a l’hivern amb raquetes o esquís de muntanya.



Aquest cap de setmana estava sol a Menton, i després de passar tot el dia a la costa ahir (activitat del curs de francès a Beaulieu sur Mer), avui tenia ganes d’aprofitar la jornada amb una previsió espectacular de sol durant tot el dia. He sortit cap a les 8:30 de casa, per començar a caminar una mica abans de les 10h. El trajecte fins a Casterino ha anat molt bé, i de seguida he arribat al Pàrquing 5, al costat del Lac des Mesches (uns 4 Km abans de Casterino).



Des d’allà, he remuntat les dues corbes fins l’inici de la pista forestal que puja ràpidament cap al Minière de Valaura (l’antiga seu de la mineria convertida en allotjament estival). Durant l’hivern està tot tancat així que recorda força un petit assentament abandonat jeje. Com que l’excursió d’avui era llarga, he agafat el camí més directe mantenint-me al nord del riu. He passat el Lac de la Minière i el terreny s’ha suavitzat una mica (l’ascens des del cotxe fins aquí és empinat jeje). Per avançar més ràpid he fet tot aquest tram sense raquetes, ja que la capa de neu o glaç era molt petita a aquesta alçada.



Seguint el camí marcat (línia groga) he creuat la plana de les Granges de Valaura deixant enrera la fita 88a, que permet creuar el riu per un pont i pujar a l’altra vessant de la vall. Jo m’he mantingut al mateix costat seguint fins les fites 382 i 383, on he començat l’ascens camí del Gias de Valauretta. Aquest camí era el primer cop que el feia, i m’ha recordat molt als que et trobes pel Pirineu i Andorra. Ja començava a fer caloreta, així que m’he tret la jaqueta i he anat només amb l’interior. 



Un cop superat el Rocher de Valaura, començava la part interessant: descobrir quan abandonar el camí marcat per aventurar-se bosc a través en direcció al meu destí. A partir d’aquí s’havia de seguir sense cap mena de marca ni senyal. Just en aquest punt he atrapat un altre grup de raquetaires i hem parlat del mateix...com saber quan sortir del camí jajaj. En principi amb el mapa i un bon sentit d’orientació es podia fer bé així que els he deixat i he seguit sol, ja que anava més ràpid que ells.



Penso que he trobat el camí força bé, creuant per dins del bosc directament cap amunt. He seguit les traces d’esquiadors que havien baixat (potser ahir) i després d’uns minuts, la neu ja era massa profunda i m’enfonsava massa, així que m’he posat les raquetes. De tant en tant escoltava el meu grup perseguidor intentant trobar els meves traces i preguntant-se entre ells on estava l’italià (o sigui jo) jajajja. 



A cert moment, més o menys a l’alçada dels 2200 metres, he arribat al punt crític de l’ascens. Em trobava als peus del circ sota el Mont Bego i calia trobar el camí de pujada tot trencant totalment cap al sud. He vist unes traces d’esquí que resseguien la meva direcció, però la pendent era molt empinada i passant pel mig del bosc, així que calia anar amb compte amb les raquetes. Caminar de costat i en zona empinada, és perillós. Però no tenia opció, pujar de cara era pitjor donada la inclinació del terreny i la neu una mica desfeta. He avançat ajudant-me molt amb els pals i de seguida he passat els 50 metres perillosos.




Un cop encarat amunt, he remuntat el bosc per sortir a la gran plana que permet un ascens molt fàcil cap al cim. Això sí, queda lluny i ja portava a les cames els primers 1000 m de desnivell jajaj. M’he aturat una mica a esmorzar i recuperar energies abans de continuar, ja que portava 2h20 de camí. Al fons de l’ascens es veia un grup d’esquiadors avançant molt a poc a poc cap al cim (almenys cap al que jo pensava que era el cim jaja).

 


L’avantatge de les raquetes es que pots pujar tot recte, així que he traçat el meu camí i xino-xano he anat pujant amb un bon ritme. No hi havia pèrdua així que simplement he gaudit de les grans vistes que hi ha des d’allà dalt. Per desgràcia, he patit una mica amb la respiració en aquest tram i em trobava cansadet jeje. Quan finalment he arribat al que jo pensava que era el cim...sorpresa...encara quedava baixar uns metres i remuntar fins la cresta real del Mont Bego jajaj.


Allà he vist que hi havia uns quants esquiadors, i que calia pujar una cresta molt estreta sense raquetes. Un cop aquí dalt, calia acabar l’excursió, així que he seguit les traces, m’he tret les raquetes, i amb molt de compte, he pujat fins al cim! Feia un dia espectacular i es podia veure tot (el mar, les valls, els cims que defineixen la frontera amb Itàlia...fantàstic). 

 
Realment feia molta calor així que m’he assegut allà dalt a dinar tot prenent el sol. L’espai al cim no és massa gran però ens hem trobat un màxim de 7-8 persones, ja que alguns esquiadors ja baixaven quan he arribat. Al cap d’uns minuts ha arribat el primer raquetaire del grup que he passat, i poc a poc la resta han anat apareixent. Jo ja havia dinat, i per evitar tornar massa tard a casa, he començat el descens. Això sí, els he dit si volien una foto de grup i així tindrien un bon record de la seva sortida jeje. Al final he pujat en unes 3h20, que més la pausa de dinar d’una mitja horeta m’ha fet començar a baixar en 3h50.



He baixat amb molta cura la cresta, ja que la neu estava molt desfeta i no volia caure muntanya avall, i un cop al camí fàcil, m’he dedicat a gaudir de les vistes, fer fotos i vídeos de tot l’entorn. Com que la neu estava prou desfeta per no patinar, he baixat sense raquetes, “esquiant” la neu i passant-m’ho teta!! He vist desaparèixer els esquiadors pel bosc molt abans d’arribar-hi, i jo he anat fent. Tot ha anat sobre rodes fins arribar al tram delicat dins del bosc. La neu estava molt desfeta, hi havia molta pendent, i els peus em patinaven muntanya avall. No era possible passar sense raquetes pel mateix camí que he fet a la pujada, així que m’he vist en la necessitat de posar-me les raquetes per superar els 50 metres complicats. He patit força perquè patinava força, però amb les raquetes he pogut passar una mica més tranquil. Un cop a baix, he anat seguint direccions totalment arbitràries pel bosc fins trobar les meves pròpies traces de l’ascens. La direcció era fàcil de seguir però volia trobar el camí senyalat sense donar massa volta (començava a estar cansat jaja).




Un cop trobat, he seguit baixant amb unes vistes genials de tot el Vallon de la Minière amb un sol encara brillant al cel. He tornat a passar per les fites 383 i 382, i un cop a la fita 88a he arribat a pensar en creuar el pont i tornar per l’altra vessant per canviar de ruta, però al confirmar-ho amb el mapa, he vist que havia de pujar uns metres i allargar el camí i les cames ja estaven massa cansades. Per tant, he tornat a usar el mateix camí de tornada al cotxe, ben content del gran repte aconseguit avui :)




En total, unes 6h de caminada amb un dia preciós! Molt content!!

Distància: 16,4 Km
Desnivell: 1512mD+/1512 mD-
Temps emprat: 6h04’
Podeu veure i descarregar el circuit clicant aquí:
 
L'Avi Salmó escoltant “L’últim Tirabol” de Brams
 

divendres, 24 de febrer de 2017

24/02/2017 – Fête du Citron a Menton -



Aquest any no ha vingut ningú de la família pel festival però hi he pogut acabar anant amb alguns companys de feina. Donat el dens calendari de tothom, vaig reservar les entrades pel vespre que m’anava bé a mi i després ho vaig dir a tothom per si s’hi volien unir. Els vaig oferir sopar a casa una bona truita de patates i després anar a fer la visita nocturna.



Al final hem estat 6, 5 americans i un servidor jaja. A casa però només han vingut a sopar la Carolina, la Rachel, la Sarah i el Charles. Després hem sortit a recollir a la Roberta a casa seva (i de pas veure com és el seu apartament, ja que viu a 200 metres de casa) i hem anat tots junts cap al festival. Hem arribat una mica tard, però ja va bé per a que les portes estiguin més tranquil·les. Amb l’entrada d’Internet, hem accedit per un lateral més ràpid tot i que ens han fet obrir totes les bosses a fons....la dèria de la seguretat!



El tema d’aquest any era “Broadway”, així que hi havia força festa...i gent. L’any passat va anar millor amb el mal temps, ja que hi havia menys turistes jaja. La primera part l’hem pogut veure tots junts, però de seguida ens hem trobat taponats i ens hem acabat separant. Jo he fet les meves fotos sabent que a darrera hora no hi hauria ningú, així que no calia estressar-se massa. Hem pogut veure algun espectacle i fins i tot ens hem trobat amb una altra companya de feina, la Sarah amb la seva família. Hem xerrat una mica i després hem anat a consumir alguns limoncelos (els americans, jo no jeje). 






Abans de marxar, la gent ja s’havia reduït a la meitat i es podien fer fotos divertides. Fins i tot la mascota en forma de llimona ens ha agafat per fer-nos un selfie jajaj. Ells tenien una mica de pressa pel tema dels trens, així que han marxat ràpid mentre que jo i la Roberta ens hem quedat una mica més abans de tornar a casa. 




Un any més, una gran visita amb l’espectacularitat de les escultures que creen cada any :)



L’Avi Salmó des de Menton

dissabte, 11 de febrer de 2017

11/02/2017 – Cime du Plan Tendasque and Le Rocher Rouge in snowshoes with Rachel and Peter -



Ahir el Peter se’m va acostar a preguntar sobre excursions a l’hora de dinar, ja que la Rachel li va dir que aniríem a Casterino avui. Ell hi va sovint, i es va oferir a fer l’excursió amb nosaltres i anar-hi amb el seu cotxe per si hi havia neu a la carretera. Dit i fet, ens vam posar d’acord per sortir d’hora i només quedava veure la meteorologia que tindríem avui (el pronòstic no era massa bo).



La Rachel ha vingut en cotxe així que hem aprofitat per quedar prop de l’estació i evitar-li creuar Menton en plena Fête du Citron. He comprat esmorzar per tothom al Vainilla Bakery, i ens hem trobat de seguida per anar cap a casa el Peter. Aquesta es troba a les altures de Menton, amb unes vistes magnífiques però allunyada del centre. Resulta que hi he passat moltes vegades a prop tot pujant cap a Sta. Agnés amb bicicleta però no ho sabia jajja.



Hem estat esmorzant allà i xerrant amb el Peter i la seva dona la Pam abans de sortir (una mica tard al final jaja). Per sort no hem trobat res de cua pujant cap a Casterino, i un cop aparcats, hem sortit direcció la ruta del Refugi de Fontanalba. El dia era espectacular, així que he decidit portar-los amunt cap al cim du Plan Tendasque. El primer tram puja fort per la pista forestal però un cop hem arribat al bosc, el camí s’aplana i és maco de passejar. Amb la xarrera del grup he oblidat encendre el gps fins al cap d’una estona, així que el temps total, la distància i el desnivell són una mica menors jaja.



Un cop travessat el tram d’arbres, hem remuntat directament per la canal que vaig usar l’any passat per error per pujar. Almenys aquest cop he comprovat de nou que no es fàcil veure la pista forestal que travessa el canal camí de les ruïnes de la Gias de la Gasta. No l’hem agafat i hem seguit amunt directament per la ruta aconsellada per baixar esquiant. 



No la recordava tan llarga, però cada cop anàvem més lents amb el Peter patint una mica, ja que la neu era molt pols i costava caminar amb les raquetes si no usaves els pals. En una d’aquestes, el pobre Peter ha trencat un dels meus pals de chez Decathlon jajaj, pobre, li ha sabut molt greu però ja eren vellets i podia passar. 



Hem seguit fent camí amunt, però al començar el darrer tram de bosc ben empinat, el Peter ens ha dit que tenia rampes a les cames i que prefereia baixar i esperar-nos a la cafeteria de Casterino jeje. Ens ha sabut greu però com que quedava poquet, ens hem separat per acabar l’ascensió. 




Amb la Rachel hem pujat a bon ritme fins arribar al coll que separa els dos cims. Avui no feia gens de vent, i hem pogut seure allà a menjar el nostre entrepà de dinar. Les vistes són molt xules i calia recuperar energies abans de fer els dos cims. 



Hem començat pel Plan Tendasque, que quedava a mà esquerra assolint el seu cim de 2256 m ràpidament. Després hem fet mitja volta i hem iniciat la pujada al turonet del Rocher Rouge. Des d’allà es pot veure tot el circ de la Vall de les Meravelles i hem pogut fer bones fotos.



Per no fer esperar massa al Peter, hem enfilat la baixada força ràpid i aprofitant la neu pols, hem pogut semi-esquiar amb les raquetes rient i caient de tant en tant jaja. Al arribar a Casterino, hem anat al pàrquing on suposadament havíem aparcat el cotxe...i sorpresa...no hi era jajajaj. Hem decidit passejar per la zona buscant-lo i just quan anàvem a trucar al Peter, ell ens ha vist (almenys no ens havia deixat allà tirats jajaj). Resulta que l’havia mogut per estar més a prop d’on havíem d’arribar, però no ens ha vist arribar. 





Hem carregat el cotxe, menjat una mica i hem tornat cap a Menton que ja era tardet. La Rachel m’ha baixat de casa el Peter fins al Casino, i d’allà he tornat a peu fins a casa. Hi havia molta gent per la Fête du Citron, però estava ben content del dia genial que hem tingut a la muntanya :)



Ara a descansar i pensar en el proper repte!

Distància: 9,7 Km
Desnivell: 767mD+/767 mD-
Temps emprat: 4h04’
Podeu veure i descarregar el circuit clicant aquí:

L'Avi Salmó escoltant “L’últim Tirabol” de Brams
 

divendres, 10 de febrer de 2017

10/02/2017 – La primera ley 1: La Voz de las Espadas (Joe Abercrombie) -

-->

Tïtol original: The First Law: The Blade Itself
Editorial: Alianza Editorial
Any: 2007
Nº de Pàgines: 656



Primera part d’un viatge en forma de trilogia que vaig començar després de les vacances de Nadal. A l’espera de que altres aventures ens expliquin els seus finals, aquesta està totalment finalitzada en tres llibres i haig de dir que el primer contacte m’ha encantat.

Ambientat en un món real d’humans, també apareixen la màgia i les criatures fantàstiques d’una forma molt irònica i negra. Abunda l’humor negre i salvatge en un món descrit a la perfecció on no hi ha bons ni dolents, sinó personatges devots al seu destí. Segurament és per aquesta sinceritat a l’hora d’escriure que m’han agradat totes les aventures que van sorgint en paral·lel i per les que anem viatjant a mesura que avancem en el llibre. A la primera entrega se’ns han presentat força personatges per entendre els seus actes i com reaccionaran en el futur (imagino).

Per a tots els amants de les novel·les fantàstiques, és una molt bona recomanació ja que es llegeix molt ràpid i es pot anar rient a mesura que s’avança tot la crueltat de les escenes descrites (una virtut de l’autor sens dubte).

Amb ganes de seguir amb la segona part (bona senyal) :)

L'Avi Salmó escoltant “Mon Everest“ de Soprano and Marina Kaye

Arxiu del diari